El tren et deixa als peus de Montserrat, la muntanya sagrada de Catalunya. Atura’t i mira cap a dalt. Tens la immensa sort de viure un espectacle natural únic: gegantines penyes travessen el mar de boira i s’aixequen fins a l’infinit.

Un cop dalt de l’aeri, una sensació de petitesa t’envaeix en apropar-te al santuari, on reposa la Verge negra. Als teus peus, molt avall, el Llobregat ara és un fil d’aigua envoltat de minúscules casetes de gnoms. Ja ho deia el poeta Maragall…, la insignificància de l’ésser humà davant la magna obra de la natura:

Com me corprenen els singles vostres! Com m’esvaeixen vostres abims! Les aus que hi volen són aus xiquetes, les fonts que hi neixen són regalims; entre la boira, són cims de glòria, els vostres cims.

La música celestial de les campanes t’obre les portes de la muntanya serrada i et guia fins tot just al costat del funicular de Sant Joan, on comença el camí de Sant Miquel o camí de les ermites. I on comença la teva aventura a la cerca de les ermites de Montserrat.

Arreu de la muntanya de Montserrat hi ha repartides quinze ermites, totes elles abandonades pels ermitans el 1811, tot fugint de la invasió francesa. Algunes d’elles varen ser aixecades de nou anys després, però de la resta només en queden quatre pedres com a testimoni del passat.

La capella de Sant Miquel n’és la primera. Seu al banc sota els pòrtics, aixopluc dels pelegrins del camí de Sant Jaume en dies de pluja torrencial, vent gèlid o sol abrasador. Si no tens vertigen i vols emocions fortes, acosta’t al mirador de la creu de Sant Miquel i, mentalment, salta al buit.

A poc a poc desperta del teu somni d’home-ocell, torna a tocar de peus a terra i continúa el teu camí… Enfila amb paciència les costerudes rampes, primer fins el pla de Sant Miquel, on els pelegrins agafen el trencall cap a Collbató i ens deixen en el seu viatge cap el camp estel·lat. Més amunt, el pla de les Taràntules. A l’edifici del funicular de Sant Joan hi ha l’Aula de Natura. Després d’una lliçó d’història natural, segueix cap a ponent, on ja pots entreveure la silueta de la capella de Sant Joan.

Antigament rebia el nom de Sant Joan Baptista i es trobava una mica més amunt, sota una balma. Aleshores era considerada l’ermita més ben orientada de totes, orientada al migdia i amb sensacionals vistes del vessant sud i de la comarca de l’Anoia. Destruïda com la resta durant la Guerra del Francès, el 1812, l’actual capella va ser aixecada més avall, sobre un turó, a finals del segle XIX.

Uns cent-cinquanta metres més cap el sud, hi havia l’ermita de Santa Caterina, enfonsada sota una roca. T’hi pots acostar a fer un cop d’ull. Enfila’t ara fins la balma abans esmentada i travessa la llarga escletxa sense mirar al precipiciSant Joan, Sant Onofre i, escala de Jacob amunt, Santa MagdalenaLes tres ja no hi són tal com eren, només en queden les restes, però les pots refer tot fent volar la teva imaginació i transformar-te en un ermità de fa mil anys, a la cerca del silenci i la pau interior que només hi trobes a la natura, en indrets aïllats de la petjada humana.

Val la pena aturar-se uns minuts dalt de tot i contemplar les imponents pedres nues de Montserrat. Obres d’art escolpides per la natura. Baixa ara els infinits esglaons fins el camí de Sant Jeroni. Una altra ermita et crida. Atura’t de tant en tant per beure aigua i descansar. Obre bé els ulls i troba els escaladors en forma de petits homenots o més aviat formiguetes que pugen dalt del mític Cavall Bernat, una de les meques de l’escalada al nostre país.

Ja hi ets. Seu a esmorzar al pòrtic de l’ermita de Sant Jeroni. Agafa forces abans de seguir cap amunt. Puja milers d’escales fins el cel, el cim de Sant Jeroni, l’indret més elevat de Montserrat amb els seus més de 1.200 metres per sobre del nivell del mar. Recordaràs per sempre mai més la màgia del moment, el silenci només trencat pels brams del enfurismat vent. Dalt dels cingles la solitud i la immensitat del buit als teus peus…

Desfés el camí relaxadament, en un suau descens fins el trencall a l’esquerra que mena cap el pla dels Ocells. Agafa’l i aviat topes amb un altre trencall que aviat et deixa davant una altra ermita semiamagada sota la pedra, la de Santa Anna. Si ho vols, fes aquí un altre descans o bé a la miranda dels Ermitans, abans de tornar fins el santuari.

Si vols fer nit, tens llit a les cel·les Abat Marcet o a l’alberg dels pelegrins de Montserrat. Una altra opció és l’hostal Abat Cisneros. L’endemà pots fer una curta passejada fins l’ermita de Sant Dimes o, també molt a prop, els murs de l’antiga ermita de la Trinitat, que es comunicava directament amb el monestir per unes escales formades per 660 esglaons.

Repartides per la muntanya n’hi ha d’altres ermites, com la de Sant Benet, que actualment fa les funcions de refugi de muntanya, o la de Sant Antoni, dalt de l’anomenada «paret dels diables», molt a prop del Cavall Bernat. Pots caminar una mica més per anar a trobar-les o bé deixar-ho per a un altre dia. La muntanya de la Verge negra sempre hi serà…

Text i imatges: Roger Jiménez / Slowing Catalunya

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Advertisements